El desembre passat vaig anar a veure un concert de Rita Payés a Falset i, entre moltes altres frases, en va dir una que em va atrapar durant dies; de fet encara hi penso. Deia que es passava llargues estones a l’habitació de la seva filla mentre l’adormia i que, en aquells lapses de temps, pensava molt en totes les mares que en aquell moment exacte devien estar fent el mateix. A les fosques, en silenci, amb el cap al costadet d’un capet menut, mussitant cançons de non-non. Que li agradava pensar que, en certa manera estaven connectades.
Alguna nit, a no cap hora, les tres, les cinc, les sis, en què m’he vist bressolant ma filla (de fet han estat moltes, moltes nits), ella no ho sap però jo he pensat en la Rita, i en quantes més n’hi devia haver mirant el sostre molt quietes en aquelles hores intempestives. I m’he sentit acompanyada, bressolada jo també per un escamot eteri de dones amb els ulls oberts amb els llums tancats.
Però no vinc a parlar d’això. No ben bé. No avui. Quan he dit que la frase em va atrapar durant dies, en realitat volia dir que la vaig extrapolar i la vaig fer transversal. I un dia al mes, la trasllado a un altre camp i penso: aquest moment de merda, el deuen estar passant elles igual que jo ara mateix, o potser el van passar ahir, o potser els toca demà. I són valentes com jo.
És que darrerament m’han escrit o m’he assabentat a través d’altres persones que a un nombre elevat de dones, més joves o de la meva edat, fins i tot alguna de més gran, els han diagnosticat el mateix que tinc jo des de fa més d’una dècada, és a dir, esclerosi múltiple. Algunes eren conegudes, d’altres amigues d’amigues, d’altres germanes de conegudes, i unes altres, directament desconegudes que, pel que sigui m’han escrit. I mares de dones acabades de diagnosticar que m’han escrit gairebé suplicant que els digués que la seva filla estaria bé. (Ho estarà.)
I ara està molt de moda (de moda de la manera en què es poden posar de moda els medicaments, ja sabeu) un tractament que és el que jo em prenc en aquests moments i la majoria d’elles, també. I sembla que va força bé, sí. I que consisteix en només una punxada al mes. Ni tan sols és gaire dolorosa. Està bé. Ni tan sols m’està portant gaires problemes això de la immunodepressió. Tot va molt bé, de debò.
I, així i tot, cada vegada que m’assec, a soles, davant del mirall el dia D de cada mes amb la xeringa a la mà que correspongui, just abans del moviment ràpid i sec que he de fer per enclavar-me-la, m’entra un calfred, una mena d’autopena, un desmadeixament, i, d’alguna manera, em venen, com una presència fantasmagòrica, els seus alés tristos que murmuren “si encara estàs desperta, acarona’t la pell…”