És llefiscosa i se t’enganxa a la pell com un paper d’arròs mullat. I la seva boira et va calant, et va calant tota tu, cada dia més molsa. Una desigualtat de detalls fabulosa entre el que hauria de ser i el que és. Una lluita interna, muda i quieta, tensa i silenciosa, com el lapse fins al plor després d’un mal bac. La culpa, la mare.
T’arriba un dia la criatura i amb ella un globus gegant perquè hi entris. I de bona fe que hi entres. Una mena de bola de hàmster, de pilota inflable feta a mida per a tu, que ja no ets tu, que ara ets mare. I allà t’hi passaràs hores, dies, anys, intentant tornar enrere, corregir el que has fet malament des que va nàixer, arribar al present sabent-ne més, fent-ho millor, havent après a estalviar remordiments, a gestionar rebequeries i plors desconsolats que et supliquen mama, no, escoleta no. Però no hi ha marxa enrere. Aquí seus avui, compungida de culpa, absolutament sola dins de la bombolla de culpa, que retrona en el seu tro silenciós.
I a fora, la pluja d’opinions, de frases de tota mena, oposades, afilades, sense pensar, que se solten com qui solta un pet, que tu t’empassaràs, aquesta tarda, dins de la teva bombolla de culpa. La culpa muda que et prem les temples. A tot arreu hi ha mares més tendres, més pacients, més enèrgiques. Mares que saben com cal acompanyar i quan cal cedir, mares que no se senten una nosa dins d’elles mateixes i duen les ungles arreglades i netes i sempre fan bona olor. ¿I tu? ¿Per què tu avances cap a tu mateixa amb la certesa de no arribar-hi mai?
Resumint-te pel menjador, entre una trona i un got vessat, entre mossegades a mitges i plats bruts, intentes decidir molt de pressa si treballar o posar ordre. La urgència d’haver de ser productiva aquest moment en què en realitat, ploraries. La urgència d’aprofitar aquest temps, que té exactament el valor de les llàgrimes de criatura suplicant-te que no, mama.
I et quedes sola molt sola dins la teva bombolla inflable de ferum de culpa davant una pàgina en blanc valorant si la veu que ressona dins teu és instint o és una condemna. Si aquest amor absolut et fa millor o et dissol. Fent esforços veritables per accedir a la misèria del cansament, com si no tenir descans fos l’única manera de demostrar que estimes.
I al final del dia, la nena al costat, la culpa a sobre, respires els dos alés, l’un a la boca, l’altre al clatell, i els braços flonjos de no poder més, i un pes al pit de culpa humida, i mires de perdonar-te, que ella et perdoni també, i desitges que demà sí, tot sigui més fàcil.
Que puguem transformar la culpa en una altra cosa! Un text molt bonic, Maria!
I no marxa mai, la culpa!