Acabo de descobrir Girls, la sèrie. Ara; sí. No rigueu. Una sèrie que es va emetre de 2012 a 2017 i que va marcar una generació. Increïble, ¿com no n’havia sentit a parlar en una dècada? Em pregunto en quin cau vaig estar fotuda jo tot aquell temps i després ho recordo: ah, sí, vaig estar deprimida. Acollonida pel diagnòstic primer, i adaptant-me a la malaltia i al tractament, després.
Tant de bo hagués descobert Girls llavors. Tant de bo m’hagués pogut sentir identificada en aquella época amb la Hannah (Lena Dunham, als teus peus, si mai acabes llegint això) perquè una mica l’era. Evidentment, no tenia ni els diners ni els contactes (ni el talent, diguem-ho tot) de Lena Dunham, però sí que em trobava, igual que ella, en la situació privilegiada de ser blanca, en un país desenvolupat i lliure de conflictes bèlics, tenia estudis i perspectives de futur, fins i tot expectatives, i una xarxa social i familiar sòlida. Però també compartíem, per posar un dels molts exemples, la tendència a enamorar-me de nois que em demanaven que no m’enamorés i m’explicaven que es follaven altres noies mentre jo aguantava la sacsada com si no m’hagués d’importar. La tendència a enamorar-me platònicament de professors (m’he casat finalment amb un ex professor, no sé fins a quin punt no soc un clixé). La voluntat (o més aviat, la intensa determinació) de ser escriptora (i llavors sentir-me ridícula per dir-ho en veu alta.) I aquest puntet repel·lentet.
Però també he estat la Marnie, l’empollona, la formal, la sobrequalificada fent de cambrera, la que acaba avorrint el nòvio de tota la vida perquè vol experimentar. I he estat, per què no dir-ho, alguna nit també la Jesse, una jovenel·la calentapolles, seductora, decidida, inqüestionable, calmada i arrogant, amb un aire (un vendaval) autodestructiu. I a la vegada he estat impostora i insegura, tímida i sociòpata com la Shoshana.
Sí, és que els vuit anys que dura la joventut donen per a molt. Totes les noies de la meva generació que en algun moment s’han sentit especials per autoanomerar-se hípsters hem estat una miqueta totes les protagonistes de Girls, molt probablement. Totes hem estat allà.
I sobretot, tant de bo l’hagués descobert llavors perquè m’hauria explicat el món una noia privilegiada, sí, però imperfecta. Fins aquell moment, el món, me l’havien explicat els homes, o dones d’una altra galàxia que poc tenien a veure amb la concatenació de cagades pròpia de la meva fornada. En qualsevol cas, em reconforta veure-la ara, com qui mira una estrella que sap que fa temps que va explotar, i confirmar que ens n’hem sortit. Que no ho vam passar tan malament. Que a pesar d’aquells anyets de lapse, d’adaptació, de traspàs a la vida adulta, ens n’hem sortit.
Mirar ara aquesta série ha estat com fer una abraçada a aquella noia que vaig ser (que encara soc en part, per dins, una mica) i dir-li que, més o menys, ho ha aconseguit, el que fos que buscava i que no sabia què era: ¿aventura, reconeixement, realització personal, professional, deixar enrere relacions tòxiques, amors que no estimen, la por a l’adultesa, al lligam, al compromís, a tot el que fes tuf de massa definitiu? Te n’has sortit. Enhorabona!
I ara digue’m que una mica no ho enyores.
Doncs no coneixia la sèrie... i m'has fet venir moltes ganes de veure-la!