Fa un dia que ric d’aquesta frase. Tenir una criatura de dos anys és molt exigent, desesperant a voltes, però també summament divertit, entre moltes altres coses, perquè és l’etapa en què comencen a parlar.
Potser no té cap interès per a tu que et conti una anècdota graciosa sobre ma filla de dos anys en aquest dijous plujós en què comença la primavera al nostre hemisferi i ningú ho diria. Per a mi és important perquè m’ho agafo com una metàfora. Perquè feia molt (però molt, mesos, des que vaig veure Poquita Fe) que no reia d’aquesta manera. I si en un mes com aquest em pregunten si prefereixo que es comenci a notar la flaire de l’estació que vol arribar, sentir les melodies de les orenetes, veure les primeres fileres de formigues cap aquí-cap allà, l’estampa acolorida de les jardineres i un raig de sol matiner entrant de biaix per la finestra de la cuina o un atac de riure, escullo la B.
Contat perd, com quasi totes les coses, però ho intentaré. Ahir plovia. (Com fa setmanes, i avui i demà també, però centrem-nos en ahir.) La xiqueta té un repertori de paraules freqüents que no seria el repertori d’un adult, perquè ella juga amb joguines i els adults, en principi, no. I entre aquestes joguines hi ha tonillets, sossitos i mapatxes que passeja en un txotxet. (Ja sé que si hagués nascut en un altre indret de Catalunya diria tunillets, sossets i ossos rentadors, sí, tot i que segons en quin altre lloc de Catalunya hagués nascut, molt probablement parlaria directament castellà.)
A casa, estem familiaritzats amb aquest lèxic i fonètica que engloba unes vuitanta paraules. Com que som del Delta, també diu expressions com “anem a descobrir terreno”, “fa un fred que pela”, “maaaareeee” quan se sorprèn o “ves a espaiet”. El que la xiqueta no tenia integrat fins aquesta setmana és “paraigües”, per motius evidents.
Recentment, son pare, per fer-la riure mentre li canvia el bolquer, li ha ensenyat la paraula caguerada. Li fa gràcia, no sé per què. Aprèn molt ràpid tot el que és escatològic com a bona catalana.
En aquestes que estàvem tornant amb el cotxe de l’escoleta les tres: la xiqueta, la mare, i la iaia de la criatura. Com que plovia i dúiem un paraigua quan vam anar a buscar-la al migdia, va voler agafar-lo i va caminar amb un paraigua un pelet massa gran per a ella amb la poca traça amb què caminen els nens amb paraigües als dos anys. S’ho va passar bé de la porta de l’escoleta a la porta del cotxe. Vam plegar el paraigua i vam conduir fins a casa.
Ja arribant, ella, que es coneix bé el paisatge dels carrers propers a casa, va començar a dir mapatxe, caguerada. No gaire clar, tot sigui dit. Ma mare i jo vam haver d’afilar l’oïda per entendre-la.
–Què?
–Mapatxe. Caguerada.
–Mapatxe?
–Caguerada?
–No.
–Què, pos.
–Mmmpapte. Camenrada.
–Caguerada?
–Mapatxe?
Ella, ja una mica nerviosa, suposo que sospitant que li havien tocat les més burres del terreno per criar-la, hi tornava, com si fos l’única dona de coneixement al cotxe:
–No. No.
–Mmmpaiquee. Tanenrada.
–Mapatxe, caguerada?
–No. Plou. Fora –assenyalant el paraigüe.
–Aaah, paraigües una altra vegada!