No és pressa
És una altra cosa. Una cosa que es queda. Un neguit, una mena d’ànsia.
Quan la xiqueta entra a l’escoleta a les nou del matí, comença la contrarellotge. Una asfíxia. No és pressa, és una altra cosa. Una cosa que es queda. Un neguit, una mena d’ànsia. Que crema fora de lloc, en una altra flamarada. Una roentor d’hores, de minuts, ja són les deu, com pot ser, quasi les onze i a les dotze a fer el dinar i a dos quarts a buscar-la i fins aquí.
Una frase i ring, el microones, una frase i ring, l’olla a pressió, una frase i ring, el telèfon, el repartidor, la veïna, la rentadora per estendre. Com pot ser ja són les dotze. Fins a la nit que no dormi no podré tornar a posar-m’hi i cada vespre és el mateix: el cap pansit de no dormir una nit seguida, els ulls piocs mig aclucats mig coents mig sense esme; cansada tota jo d’estar a punt a totes hores. Elèctrica, tremolando en corda massa tensa.
El text sempre a mig fer, l’horari enlaire i no és pressa és un ofec, és mala hòstia i, en acabat, aquesta culpa (aquesta culpa sempre, en majúscules, en veu de tiple, en nota suspesa) d’haver contestat malament la mare, el marit (¿ningú més fet de la mateixa urgència?) d’haver deixat el text a mitges un dia més, d’haver prioritzat sempre altres coses (d’haver-me aguantat el pipí molta estona, d’haver-me aguantat la fam molta estona, de no haver-me ni mirat a l’espill, d’haver-me deixat per a l’últim i així i tot la culpa la culpa la culpa de no estar prou present ni prou contenta ni prou enèrgica i d’haver pensat en el noranta per cent de les coses i no en el cent).
Ara agafo les claus del cotxe i la jaqueta i ja se’m quedarà per dins i romandrà la resta del dia com un rosec. Digues-n’hi neguit, digues-n’hi lluita interna, muda i silenciosa. Muda com un arpegi sobre un teclat sense cordes.