Que et tractin bé

Moltes vegades ens mengem gripaus de la mida d’un meló per la vergonya de no haver de dir "però quin despropòsit"

Fa mesos (feia una calor infernal, així que devia ser l’estiu passat) vaig anar a preguntar a informació d’un conegut hospital públic barceloní si em podien aconseguir una placa de gel d’aquelles que s’usen per mantenir fred el medicament que ha d’anar en nevera. Un gel que jo, molt matusserament, sí, m’havia oblidat a casa [a les sis del matí, tot sigui dit, quan sortia cap al bus que em duria a l’esmentat hospital tres hores i mitja més tard]. La senyora que hi havia allà atenent les persones que tenien dubtes, em va respondre de molt males maneres. Prenent-me per justa, gairebé cridant, em va fer saber que aquell no era el lloc per preguntar allò. Em vaig quedar tan però tan parada que l’únic que se’m va ocórrer dir, amb cara d’estupefacció, va ser: que maleducada. I vaig girar cua.

Segurament, aquella dona de la taquilla d’informació portava un mal matí. No dic que no. Jo també. La diferència és que ella cobrava per atendre les persones que hi van en aquella franja horària. I no hi havia cap cartell que alertés que si algú feia una pregunta que no corresponia a aquella casella l’esbroncarien. Potser m’ho hauria pensat millor, si hagués vist aital cartell.

Mesos després, en concret la setmana passada, vaig sentir que algú al mateix bus, mateix trajecte, pronunciava la frase “…i te tracten molt bé”, segurament precedida d’alguna altra tipus es menja bé, o està molt net.

Sí, senyora. S’ha de dir, quan això passa, perquè que et tractin bé és una cosa que està infravalorada. Moltes vegades ens mengem gripaus de la mida d’un meló per la vergonya de no haver de dir però quin despropòsit i no parlo només com a consumidors, tot i que també. (Imagina’t anar a un hotel on et tracten molt bé, però està brut com una aranya o a un restaurant on es menja molt bé, però et tracten malament.)

Sentir una dona dir aquesta frase em va fer plantejar no només això sinó que és molt d’agrair quan et trobes per la vida gent agradable. Hi ha persones (el meu marit, sense anar més lluny) que s’entesten a alegrar el dia als treballadors. Sempre busquen l’acudit per fer somriure el cambrer de torn, la caixera de torn, o qui sigui que vingui a casa a fer una feina. És entranyable. Fa dues vides, jo treballava de cambrera i ell venia a fer el cafè i era molt agradable tractar-hi entre tant d’orangutan.

Però malauradament, en general, en el món dels adults, regna el desànim i la desídia. I tota la setmana, des que vaig sentir-ho dir a aquella dona, que m’hi fixo, com em tracten als llocs i també com tracto jo la gent. Si soc simpàtica o no.

A vegades, per cansament, per dolor, per manca de son, anem pel món amb mala cara, i contestem amb mala cara i potser ens pensem que transmetem una cosa, que som d’una manera i en realitat els altres ens perceben d’una altra molt diferent.

Passa molt allò que “la confiança fot fàstic” entre companys de feina, als grups de whatsapp, a les bandes de música, a qualsevol trobada social on cadascú agafa un rol, i se’l tracta com a tal en funció de com reacciona.

Segur que tots coneixem el típic que tracta malament els altres perquè “ja sabem com és”, “té un caràcter difícil”, tots dos, eufemismes de ser un malcarat insuportable, no ens enganyem. Hi ha també gent que no té esme de mirar als ulls dels altres mentre els parla i t’hi acostumes i ho dones per bo. I llavors hi ha l’altre que s’alça a dir “a mi no m’ha fet mai res”.

Nosaltres mateixos segurament hem estat el capsot que tracta malament els altres més d’una vegada sense adonar-nos-en: no donant les gràcies, no adreçant en cap moment un somriure a l’interlocutor, no preguntant “i tu com estàs?”, no deixant el mòbil de banda mentre es manté una conversa.

Perquè que et tractin bé no hauria de ser notícia. Però l’és. I entre tanta gent amb l’ànim fus i la cordialitat oblidada, quan algú et mira, et somriu i no et fa sentir un destorb, en prens nota. Jo m’hi vaig acabar casant i tot.