Llegeixo per LinkedIn que una coneguda (no és rellevant però britànica) amb qui vaig treballar fa anys publica: “Busquem un badass social i influencer head per unir-se al nostre equip a Amsterdam. Vine a treballar amb les increïbles Marta, Menga i amb mi mateixa en marques icòniques i líders mundials que posen les xarxes socials al centre de la seva estratègia. Coneixeu algú perfecte per a aquest lloc? Si us plau, compartiu!”
I de cop penso: ¿on era LinkedIn o més aviat, on era jo quan estava lliure i disponible per viure tant hi fotés del món? Era el meu somni humit quan era a la universitat: anar a treballar ara un any a Amsterdam, ara un any a Londres, ara on fos que la vida (o l’amour) em portés. I no pas a fer d’au-pair o de cambrera, no! Sinó a fer carrera. De-lo-meu. Això és el que fantasiejava que passaria amb la meva vida de privilegis quan sortís de la bombolla universitària.
Però no ho vaig aconseguir mai. Potser no ho vaig buscar prou o no em vaig saber moure prou bé, fins i tot podria ser que en el fons, no ho volgués tant, tant; el cas és que del que em pensava que serien els meus anys de joventut al que van ser, hi ha cert abisme.
Sempre havia pensat que aniria amunt i avall pel món. Va haver-hi una època en què no em feia por res: ni viatjar sola, ni caminar sola de nit, ni conèixer estranys, ni provar coses noves. Ara hi penso i tinc certa por retrospectiva i no sé encara com no me n’han passat més. I tinc por que ma filla travessi aquesta etapa quan sigui més gran, l’etapa de no-por i que jo ara batejo com a etapa de la inconsciència.
El penúltim curs de carrera, uns quants de la classe van anar a fer-lo a la Xina, que era la segona llengua que estudiàvem a la facultat de Traducció i Interpretació. A mi no em va motivar la idea, perquè acabava de tornar de Bèlgica d’un Erasmus de sis mesos i s’estava tan bé compartint pis amb amigues a la Vila Universitària! Així que no vaig anar-me-n’hi. Tampoc hi vaig voler anar l’últim curs, perquè la meva amiga de la classe que se n’havia anat a tercer, en tornar, me’n va parlar tan malament (de la contaminació, bàsicament) que vaig pensar que jo allà no hi posava un peu ni boja.
En acabat, amb el títol sota el braç, es va desinflar el globus i, oh, sorpresa, no era tan fàcil trobar feina de-lo-meu. Així que vaig acabar agafant el camí de Barcelona amb les amigues del pis (segurament l’opció més divertida). Amb això no vull dir que canviaria res del que vaig fer (bé, sens dubte més d’una decisió estúpida, sí) però tranquil·lament hauria pogut portar altres vides i també m’haurien estat bé.
Així que ara rellegeixo la proposta de feina a Amsterdam i sé segur que, en un món paral·lel, m’hi estic llançant de cap. Però vaig tard. Una vida tard. Una concatenació de decisions tard que m’han portat a viure una altra història.
Una història que contemplo des del porxo, davant d’un camp de festuca on hi brinca un cavall jove i, de fons, els xiscles de ma filla jugant amb son pare m’interrompen constantment.
Una història que no canviaria per res.