La velocitat centrífuga que duc a dins contrasta amb la que hi ha ara mateix al meu voltant. Si aixeco la vista, veig un sol cotxe aparcat, dos solars plens d’herbes que un dia seran cases amb jardí. Uns xiprers més vells que jo al fons, un carrer antic fet de quatre cases de gent gran. Cinc o sis gatets que ronden tranquils. Un cavall castany. Un tractor aturat. Baladres, moreres que comencen a treure fulla, salamandres passejant-se entre cossis de margarides. Pedres de diverses mides, rosers a punt d’explotar. L’estampa, me la miro sota un porxo amb bigues de fusta mentre em toca el primer sol de primavera. És fabulós, de veres, sembla un quadre on el temps no hagi de transcórrer, si no fos per això que els passa a les plantes.
Enmig d’aquesta calma absoluta escric aquest text, que fins ara només traspua serenor. Però si dic la veritat, sempre tinc la sensació d’anar amb un fórmula 1 per un camp de roselles. Accelerada en excés. L’altre dia, llançada pels passadissos del supermercat amb quatre coses sota el braç mentre ma mare i ma filla m’esperaven al cotxe, vaig sentir de passada que, aturades a la zona dels frescos, una noia li deia a una altra: “Quedem esta setmana a fer un cafè i mos posem al dia!” I l’altra li contestava: “Val, però reserva’t la tarda sencera, que tinc fato del fort per explicar!” I des de la cua de la caixa vaig veure com es feien una abraçada i s’acomiadaven, i cadascuna se n’anava tranquil·lament per una banda a acabar de fer la compra.
I allà plantada, em va travessar un pensament com una espasa: trobo tant a faltar el temps per conversar! No haver de patir per si es fa tard, conversar sense interrupcions, amb les amigues, per exemple. Trobo tant a faltar les amigues! I a fora va començar a caure un xàfec de primavera que va acabar en pedregada, com si el cel i jo ens haguéssim adonat al mateix temps de la mateixa cosa.
Em consta que a les amigues els passa igual. Els fills, la feina, la distància i l’ai al cor de cada dia per arribar a cada tasca. Penso en com érem de felices als vint anys, quan la màxima obligació que teníem era aprovar els exàmens, i tot el temps del món per conversar. (I no ho sabíem! No ho sabíem!) Si algú ens hagués dit llavors, quan parlàvem a la gespa de l’Autònoma mirant d’arreglar el món i les nostres futures vides, que aquells anys serien pràcticament els últims que tindríem per conversar se’ns hauria glaçat la sang.
Que el veritable luxe dels nostres dies adults seria poder agafar el telèfon i tenir-nos una hora conversant del que fos, de música, de llibres, de sèries, del temps que fa, de l’aiguat que va caure, del cavall castany, del tractor aturat, d’això que els passa a les plantes.
A les 20h, no a les 8h
Bona idea!