20 pàgines de diari

Tot acaba passat pel filtre del que és publicable

Llegeixo per Substack una nota que assegura: “He escrit vint pàgines a raig del meu diari i ja estic oficialment curada.” Té vint-i-dos mil likes, la nota en qüestió. Això vol dir que molta gent s’hi ha vist identificada. Potser el món es divideix entre els que escriuen un diari i els no. Jo hi vaig empatitzar, tot i que fa dècades que no escric un diari. Ara tot el que aniria al diari acaba reciclat i passat pel filtre del que és publicable i el que no.

És molt més humil, honest, suposo, escriure un diari que escriure per diners o per ambició o per ego o perquè una creu que té moltes coses importants a dir i una prosa digna. I totes aquestes últimes versions d’escriptor dec ser jo, que també m’hauria pogut conformar a quedar-me amb el diari que escrivia quan tenia nou anys i tampoc hauria passat res.

Vaig llegir-ho, això de la noia del diari, en una de les pauses involuntàries que no s’han de fer perquè escrius amb el mòbil al costat. Quan m’entrebanco amb una frase, de sobte el tinc a la mà, amb una xarxa social arreu oberta per llegir qualsevol altra cosa, que em pot acabar portant a mirar vídeos de com fer cremes hidratants a casa amb iogurt i àloe vera i perdre el fil del que estava intentant escriure. I llavors vaig pensar: ¿quina mena d’adult té temps d’escriure un diari avui dia? Per favor.

I vaig continuar escrivint, en aquest cas, ficció. Teclejant una escena intensa de cabreig magnànim. M’hi vaig estar dues hores seguides, anit, amb el portàtil a sobre, el menjador a les fosques, la nena dormint. Clec-clec-clec. No sol passar. Clec-clec. Sempre tinc pressa últimament i he d’escriure afanyant-me i en lapses breus de temps. Clec-clec. I interrupcions. Clec-clec-clec. Ho detesto. Escriure amb pressa és com cuinar amb pressa. Clec-clec-clec. Clec-clec-clec. És mediocre. ¿Qui té temps d’escriure un diari? Clec-clec. L’escriptura vol calma, reflexió. Clec-clec-clec. Ben mirat, escriure un diari té una funció secreta. Clec. Escriure fins a buidar-se. Clec-clec-clec. Fins que et passi el cabreig, fins i tot. És una conversa sense resposta, una confessió sense càstig, escriure a raig. Clec-clec-clec, clec-clec. És acceptar que potser no ets tan interessant com et pensaves i, així i tot, continuar escrivint. Clec-clec-clec, clec-clec. Hi ha una honestedat brutal en un diari. Clec-clec-clec. No hi ha aplaudiments. Clec-clec-clec. No hi ha lectors. Clec-clec-clec. Només tu i el pap i el que en surt quan ningú t’ha de jutjar. Clec-clec-clec.

Una llibertat que em sona, perquè no ets tu, no soc jo, és ficció i aquest cabreig no és el meu.

També sobre escriure:

Comencem!